lunes, mayo 05, 2008

Convivencia de Monitores

















Desde el uno hasta el cuatro de Mayo ha habido una convivencia de monitores de taichi-zen-cristiano en Barcelona, en una casa-palacio que la familia Martín Codolar cedió a los Salesianos. Un lugar muy hermoso rodeado de jardines donde hemos saboreado la primavera en su plenitud.

Junto con el padre Peter Yang, nos hemos reunidos unas 40 personas, conviviendo con cariñito familiar, como es habitual en las convivencias. Por las mañanas después del fresquito-calorcito en la capilla, hemos hecho una hora de calentamiento cantando, corriendo, haciendo los ejercicios habituales mientras el canto de los pájaros, la mejor orquesta del mundo, nos deleitaba con su música.

Durante las charlas el padre Peter nos decía lo muy contento que estaba al llegar al cariñito familiar, después de 30 años de enseñanza de taoismo-cristianismo.

Hemos practicado taichi, dirigido por diferentes monitores. Al atardecer rezábamos el Santo Rosario y a continuación el padre Yang celebraba la Eucaristía.

El tema principal ha sido el cariñito familiar, pero ha hablado de otras cosas que ya iremos relatando en las próximas semanas

Ha habido intercambio cultural entre los monitores, asistiendo personas de casi todas las provincias de España, de México y de Austria, con unión de Taoismo-cristianismo, pero cada uno con su corazón como instrumento de paz, que sirve para algo, es decir “servir como comodín” y así llegaremos a un mismo espíritu que es Espíritu de Verdad.

Hemos hecho un recorrido por los temas que tratamos habitualmente, así “Repetición más repetición es perfección”. Igualmente, hemos hablado de La sagrada Familia, del Mosquetero psicosomático, creer-crear- , diferencia entre dilema político y bandera discutida, las “3 a b y c”, que merecen una buena explicación, etc...

Se ha decidido repetir la convivencia cada año en diferentes ciudades, y por sorteo, el próximo encuentro se realizará en Madrid.


MISA EN EL RINCÓN- 20 DE ABRIL 08- HOMILÍA

Resumen de Isabel Moreno

Nicodemo, maestro judío no se entiende con Jesús. En el evangelio de hoy se nos dice ”no sabemos dónde vamos”, qué cabezones estos chicos, lo que dice Jesús es verdad, SÍ, SÍ, SÍ, la cabeza acepta y dice SÍ, pero el cabezón no acepta y dice NO, tiene mala cabeza, mal pensar, se interroga, duda, pregunta.

A los médicos habría que preguntar cuándo empieza “cabezón”, Confucio nos dice bien claro que a los 13 años el niño empieza a dejar la familia y dedicarse a los estudios y así hasta los 30 en que decida casarse para convivir con la diferencia del otro sexo; a los 40 ya no se pregunta, ya sabe por experiencia, pero puede llegar a los 60 con la cabeza dura y más tarde llegar a tener la cabeza cuadrada...si es mentalista, lo analiza y pregunta todo.

Demasiado parloteo, politiqueo es ser cabezón...ACEPTAR, ADAPTAR, APROBAR, CONFORMARSE Y REALIZAR...y así se empiezan a DEGUSTAR LOS DISGUSTOS CON MUCHO GUSTO, sin más.

Para los Taoístas la vida es lo primero, lo esencial es vivir, luego el camino que hace el caminante mientras camina...para llegar a la verdad; si no hay vida no hay nada, pero el cristianismo lo dice al revés: camino, verdad y vida, y no es así sino como dice el Tao que es más natural, lo normal y de sentido común.

Resumiendo: ¿no entiendes nada?, pues créelo y ya está, porque ya sabes “cinco colores nublan la vista,, los cinco olores embotan...” según el Tao no es preciso saber sino experimentar, no con la mente sino con la pura experiencia del vivir diario. No se puede ir más allá, por lo tanto nada de cabezón, ¿de acuerdo?.

Hemos de ser MOSQUETERO PSICOSOMÁTICO, aquél que une mente-razón y corazón, y que por lo tanto no es cabezón.

14 comentarios:

Anónimo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.
Anónimo dijo...

EL GRAN SILENCI



La Cartoixa és aquest gran silenci, aquesta música callada, aquesta soledat sonora. Sí, és aquest Gran Silenci. Silenci dels flocs de neu que van caient, de la pluja i del vent i de la boira juganera dins la vall. És aquest excepcional i bell desert de la Grande Chartreuse, format de clausures concèntriques; els cims imponents, la vegetació majestuosa i exuberant, la muralla que encercla el monestir, aquest gran baluard de vuit segles, vuit vegades incendiat, i un claustre, el més llarg del món, que segueix el pendent del terreny, i, a banda i banda del claustre les ermites dels monjos. I a dins de cada monjo, clausura vivent de carn i ossos, d’ànima i esperit, el Misteri.

La orella de la imatge inicial del film t’està dient: Dins aquest Gran Silenci, jo escolto el Misteri. Agenollat, l’adoro: “O Bonitas!” Era la pregària del cor del fundador Sant Bru. Un crit que li brollava espontàniament del fons de la seva ànima enamorada, i que ressona encara avui com un Al•leluia del desert de Chartreuse, des de l’arribada del Mestre Bru amb els sis primers companys el 24 de juny del 1084. Des d’aleshores ençà, ininterrompudament, el Gran Silenci no ha deixat mai de repetir com un eko: O Bondat!, O Bondat!, O Bondat!

El Gran Silenci és això. Això que veus a la pantalla, i a poc a poc et va envaint. A poc a poc, sense cap més esforç que l’atenció silenciosa i passiva, assegut a la butaca del cinema, fas l’experiència extraordinària de viatjar dins el món tangible, palpable i visible de la contemplació. El director alemany Philip Gröning ens ofereix un recorregut de saviesa pel món de la contemplació cartoixana, dins la qual t’hi sents convidat i atret, irresistiblement, a entrar-hi. Només el qui viu i ha viscut dins aquest Gran silenci està capacitat per introduir-nos sense paraules, sense narració, sense acció dins aquest món del silenci. I el director ho aconsegueix. Sense paraules ens fa veure allò que aquests monjos fan. I esdevé capaç de fer-ho perquè s’ha passat uns quants mesos vivint dins el monestir, en una cel•la com els monjos, integrat en el ritme de vida i de treball dels cartoixans. Aquest director s’ho ha fet tot sol; la càmara, l’enregistrament de so –tant sols el que es pot copsar naturalment dins aquell gran silenci- i transportar tot sol els 20 quilos que pesava l’equip.

L’any 1984, (9è centenari de la Cartoixa) al bell mig de la meva vida de cartoixà dins el Gran Silenci, Gröning va demanar a la Grande Chartreuse de poder filmar aquest documental. Dom André Poisson, aleshores Prior General de Chartreuse, va decidir tot sol que no era el moment. En el film és el primer dels diferents rostres que apareixen en primer pla a la pantalla. Quan ell va entrar a Chartreuse era un jove oficial de l’escola politècnica de Paris. Un home ben plantat, majestuós, culte i auster. Les faccions del seu rostre i la comissura dels seus llavis delaten un home fet de silenci, d’escolta i de paraula sòbria, i de vegades rigorós i escapadís. A la pantalla apareix, l’únic, amb els ulls tancats; tota una revelació. En veure’l he recordat la seva tan autèntica dimensió contemplativa i de silenci, però al mateix temps la seva voluntat de no mostrar-se, no mostrar al món ni als altres el seu interior ni el de la Cartoixa. No ens deixava veure el món. No volia que el món ens veiés; ens volia incontaminats del món. En el film deu tenir ja uns 80 anys. Va ser el prior del post-Concili. Va haver de presidir, malgrat ell, la renovació de la Cartoixa al sentir del Concili. Però en realitat, res de substancial no ha canviat. Estic convençut que el fet d’aparèixer amb els ulls tancats, no té res d’estudiat. És la seva expressió natural, inconscient, de tancar els ulls al món; la voluntat de no deixar veure allò que més es veu, sobretot, a través de la mirada; l’interior.

El segon rostre que apareix, Dom Marcellin, holandès, és el seu successor, el Prior actual de la Grande Chartreuse. Se’l veu presidint els actes comunitaris, i quan dóna instruccions al jove novici que tota la comunitat cartoixana acompanya a la cel•la. És ell que el 2002, 18 anys després, va donar el permís a Gröning per filmar aquest documental.

Silenci. Ritme. Repetició. Tres elements que marquen el dia a dia de la Cartoixa. Durant gairebé 3 hores (160 minuts), el film et condueix dins aquesta repetició monòtona, el silenci i la imatge, en l’ambient material i espiritual d’aquesta escola de pregària dels monjos de la Cartoixa. I ho fa sense paraules, sense guió, sense música. Només amb el Gran silenci. Presentar al gran públic un film com aquest és més que un atreviment. Una vegada més, el cinema esdevé portador d’una gràcia d’Esperit pels homes d’avui. El director ha respectat absolutament les tres condicions que la Cartoixa li va posar; no utilitzar llum artificial, no posar cap música ni so addicional, no fer cap comentari. I aquestes tres coses meravellosament combinades esdevenen un extraordinari guió. La càmara, a través d’una porta entreoberta, t’insinua, un breu instant, un espai interior a on hi van entrant els monjos, però sense deixar-t’hi entrar a tu. Aquest deixar-te fora, va encenent en l’espectador el desig i la pregunta; ¿què hi deu haver allà dins? I aquesta acció repetida inesgotablement, esdevé el guió i la trama que encenen progressivament el desig de conèixer més, d’entrar a dins. Vols conèixer el secret d’aquests monjos capaços de viure dies, mesos i anys –la majoria dels que surten al film porten una mitjana de 40-60 anys al monestir- dins la incansable monotonia d’aquell Gran Silenci.

Deu anys de la meva vida viscuts dins aquell gran silenci. Temps de la meva més intensa esperança. Temps viscut, minut a minut al ritme de l’Esperit. I aquest temps de l’Esperit esdevé la riquesa ,més preuada del cartoixà. És un luxe de temps. Per pregar tant com vols, per llegir tan com vols, per estudiar, pensar, meditar i contemplar a cor què desitges, i encara et sobra temps. La Cartoixa és el luxe del temps per a tot. Aquest temps de l’Esperit és un altre temps. Com un temps és el de l’amor i un altre el de l’odi. Un temps és el de la joia, i un altre el del dolor. El temps de





l’amor, de l’esperit, pot durar molt, però és com un instant. El temps del desamor, del sofriment i de l’odi, pot ser molt curt, però se’t fa etern. El meu temps de la Cartoixa fou el temps de l’amor i de la joia. I també dels dolors de part d’una nova vida, ¿quantes vegades hauré pregat aquells salms? Quantes hauré cantat aquelles melodies gregorianes? ¿Quantes vegades he travessat aquells claustres amb el cor a vessar d’Amor, de preguntes i desigs? ¿Quants quilòmetres de neu hauré trepitjat? ¿Quantes vegades he rodolat, boig d’alegria, com una bola de neu per aquells paisatges imponents, a més de 10 i 20 graus sota zero, però amb el cor encès d’Amor? ¿Quants milers d’hores dins aquell Gran Silenci?

Amb un minut de vida pots entrar en l’etern. Grapats de dies i anys poden deixar-te a fora les portes del Misteri. Només l’amor és etern. Només l’amor et fa entrar en el món de l’Esperit que cerca el monjo. “M’has seduït, Senyor, i m’he deixat seduir”. Aquestes paraules que apareixen successivament subtitulades al film, expressen l’essència del monjo. És l’única raó que pot donar el Cartoixà de per què viu en el Gran Silencia. Ha estat seduït pel Misteri.
“Qui no renuncia a tots els seus bens, no pot ser deixeble meu”, és una de les altres paraules que apareixen repetides als subtítols. La va dir Jesús, però no em sembla gens encertada en aquest film. ¿Només es pot ser deixeble de Jesús entrant al monestir? Jesús no va voler dir mai això. Ell mateix no va ser monjo de cap convent. Allò que et fa deixeble de Crist i monjo és només l’amor amb què vius, sigui onsevulla que vius. Només l’amor et fa monjo. Només l’Amor!

En acabar el film m’he sentit ple d’una profunda tendresa i una immensa gratitud. Aquests monjos van ser, són i seran eternament els meus germans. Junts ens vàrem consagrar al Gran Silenci i vàrem estimar l’amor. L’escena de l’infermer amorosint la pell del cos magre i adolorit d’un ancià m’ha colpit l’ànima. He sentit que l’Esperit Sant fa això a les nostres ànimes ferides pels combats de la vida.

Sense maquillatges, ni decorats ni escenaris, ni artistes de cinema, el Gran Silenci ens mostra la Cartoixa tal com és; tremendament austera, sòbria, rigorosa, inhumana si no fos divina. Aquest Gran Silenci que embolcalla un monestir imponent, guarda el secret d’uns homes de Déu, que no són el que l’espectador es pensa. Rera aquests rostres, aquest hàbits i aquestes formes i costums cartoixans viscuts i repetits durant 900 anys, sense cap reforma substancial “Numquam deformata ut numquam reformata” diu l’adagi cartoixà, s’hi amaga, com en tota persona, una vida de combats, de desigs, de preguntes i respostes, de contradiccions, dubtes i d’incerteses. Ells viuen en el Gran Silencia, no perquè són més sants, ni millors, ni més escollits, ni més privilegiats. Només s’han deixat seduir per Déu. Tu també pots. També hi ets cridat.

El monjo que llegeix al refetor, Dom Dismas, el mateix que després veurem pregar descalç a la cel•la, és l’actual Mestre de Novicis. Quan s’ha calçat les sandàlies va vers la càmara i ens ofereix l’únic somriure del Gran Silenci. Germans de vida dins el Gran Silenci, i companys d’estudis, quantes inquietuds ben diferents, quins horitzons tan diversos, a voltes divergents i oposats, tantes hores compartits, examinats i discutits. Ens unia la seducció de Déu. Gràcies a aquest monjo tenaç i voluntariste, el cant gregorià de la Gran Cartoixa ha retrobat la seva sòbria i austera bellesa original. I també més tradicionalisme.

El monjo cec, l’únic a qui el director concedeix la paraula, expressió de la solitud més radical, i de la visió més transcendental, dins d’aquell Gran silenci despullat de tot allò que afalaga tant els humans; confort, comoditats, esplai, notícies, distraccions i diversions, ens deixa entreveure una espurna de l’única raó per la qual Déu pot cridar algú al Gran silenci: “l’Amor de Déu, lliurar-se sense reserves a l’Amor” El Gran Silenci no és tant el testimoni d’uns cors valents i ànimes fortes, com el testimoni d’allò que Déu vol fer en cadascun de nosaltres: Seduir-nos. Deixeu-vos seduir per Déu!, crida el Gran silenci. Només és possible en l’Amor del silenci. Silenci sense amor i amor sense silenci no poden conduir-nos a l’experiència de ser seduïts pel Misteri.

En acabar el film retrobo a dins meu una altre sensació ja coneguda; en el rostre d’aquests monjos hi ha una gran nostàlgia, la tristor resignada, heroica, dels darrers sentinelles d’un món que s’acaba. Els monjos de la Nova Humanitat no necessitaran clausures, ni rituals, ni institucions que estructurin la seva vida i les seves consciències. A fora aquests murs, el món comença a estar també ple de monjos del Gran Silenci; homes i dones casats, o no, que també es deixen seduir per Déu.

Des del Gran silenci m’he emportat el Gran Silenci, i en ell visc, em moc i sóc. I tu també ets això. Ets un Gran Silenci, amarat del Misteri. D’aquest Misteri d’Amor infinit que ens ha creat a tots. Entra dins el Gran Silenci, i deixa’t seduir per l’Amor!!!





Marcel Capellades
Sant Salvador
10.12.06

Anónimo dijo...

Hola camaradas:
Maribel me pide que os comunique que en su blog podeis encontrar noticias y fotos de la convivencia de monitores que recientemente hemos vivido en Barcelona. Ha estado muy bien, muy a gustito, buen ambiente, un lugar estupendo, con unos jardines muy bonitos, rincón de palmeras, estanque de tortugas...naranjos y un hermoso cedro del líbano.
Me he venido con una imagen muy hermosa de la convivencia, cuando salimos de la capilla el domingo tras la última Misa de esta convivencia. En la sala contigua hay un piano de cola, Daniela le quitó el paño que lo cubría y tras sentarse tocó al piano la melodía de "cariñito familiar". Nosotros entrealazadas nuestras manos la cantamos formando un círculo. He regresado con esa imagen.

Un abrazo y hasta pronto.
Edurne

Anónimo dijo...

Hola camaradas de la convivencia de monitores: experiencia de la convivencia, el cariñito, maravillas y también a la vuelta conocí los abismos, despierta y dormida y me sacó de ellos un hilo que era la antigua promesa cumplida y tantas veces renovada
Gracias a todos
Ana

Anónimo dijo...

¡Hola Família! Que el Espíritu Santo nos haga una
verdadera família.
Un abrazo. Francisca

3ª LECTURA: Jn 20, 19-23
Al atardecer de aquel día, el primero de la semana, estando cerradas, por miedo a los judíos, las puertas del lugar donde se encontraban los discípulos, se presentó Jesús en medio de ellos y les dijo: «La paz con vosotros.» Dicho esto, les mostró las manos y el costado. Los discípulos se alegraron de ver al Señor. Jesús les dijo otra vez: «La paz con vosotros.
Como el Padre me envió, también yo os envió.
Dicho esto, sopló y les dijo: Recibid el Espíritu Santo.
A quienes perdonéis los pecados, les quedaran perdonados; a quienes se los retengáis, les quedarán retenidos.

COMENTARIO: La misión de los discípulos tiene su origen en la misión de Jesús.
La garantía de esta misión es el don del Espíritu, soplando sobre ellos quedan llenos de Él siguiendo en el mundo su misma misión. Pero la plenitud de su presencia no evita las dificultades, al contrario hace pasar por las mayores pruebas de amor a imitación de Jesús, que caminó por estos mismos desiertos cotidianos tan cargados de desesperanza…En medio de esas situaciones, el Espíritu nos lleva a dar testimonio con palabras llenas de vida y valentía.
“La paz sea con vosotros…y sopló sobre ellos y les dijo: Recibid el Espíritu Santo. La paz, la alegría, el perdón, son características del Espíritu, pero el mejor don que nos ha hecho Jesús es darnos su Espíritu, porque donde está el Espíritu hay paz y libertad, amor y entrega. Es Él que señala en cada momento lo que es acertado hacer, da luz para abrirse a nuevas situaciones. Su presencia convierte a los discípulos en hombres abiertos, dispuestos a sus insinuaciones.
El Espíritu es el mejor consejero y maestro que constantemente nos instruye en nuestro interior, y nos da la seguridad de defender a Dios en cualquier situación. En la medida que el Espíritu nos permite comprender las Escrituras surge en nosotros una fuerte necesidad de enseñar con entusiasmo todo lo aprendido. Él nos vitaliza, nos forma, nos pone fuego en el corazón y nos regala pies de misioneros, que no se detienen, que como su Maestro van de ciudad en ciudad sanando corazones y dando esperanza, porque su ilusión es llegar a todos los hombres sin excepción.

Pregunta: El Espíritu es el viento fresco que todo lo renueva. ¿Tienes experiencia de ello?

ORACIÓN: Gracias Espíritu de Amor, que invades nuestro interior y destruyes nuestro egoísmo que tanto nos paraliza. Danos fuerza para poder ser tus testigos en medio de nuestras familias y de nuestro mundo. Quita toda la mentira que vivimos cuando queremos aparentar tantos talentos que no tenemos. Concédenos un espíritu humilde, para poder hacer la vida más agradable a los que nos rodean.

Anónimo dijo...

Buenos días blogqueroa-as, veo la foto de la convivencia de monitores y renuevo la certeza de que es un REGALO del cielo el haber podido conocer el pensamiento del padre Peter y a cuantos con él convivimos de vez en cuando; mientras aquí, en mi rincón personal frente al mar, renuevo la experiencia vivida dentro de mi corazón y agradezco.

Es muy grande todo esto que tenemos, esta familia taichista-cristiana, esta alegría amorosa que juntos compartimos en los encuentros y que luego cada cual por su lado RENUEVA cada día en su quehacer diario.

Me gustó especialmente poder conocer a Ana, que esta semana también escribe aquí, poder abrazarla.

Un saludo entrañable a todos.

Isabel Moreno

Anónimo dijo...

Hola a todos!: acabo de publicar unas fotos, que me ha mandado Maribel, de la convivencia. Iré poniendo las que me vayais mandando.

Un abrazo.

HILDA

Anónimo dijo...

"Corazón, entre estos árboles
sosiega y descansa;
alma camino del Cielo,
desde aquí, adiestra tus alas.
Piensa, quienquiera que séas,
el que aquí estés , entre tapias
que, para que no tropiecen,
se han de elevar las miradas;
las cercas te las detienen
y te las guían las ramas;
que és "Mirador de los Cielos
el CIGARRAL DE LA SANTA"

(Eduardo Marquina a Sta.Teresa
1922)

Este bonito poéma, figura en los
jardines de MARTÍ CODOLAR, en un espacio del mismo dedicado a la Santa, su sola lectura ya invita
a la contemplación.

Estuve hace unos años en una convivencia con el padre Segui,
de la cual guardo un bonito recuerdo, por la convivencia en si
misma, por el lugar, que lo encuen-
tro precioso y por una entrañable experiencia, que viví entre sus cercas.

Un petonet. Isabel

Anónimo dijo...

Hasta hace poco, vivía con entrega total, no tenía el Discernimiento entre lo vivo y lo muerto. Ahora se que lo muerto no existe. Hago a un lado todo lo que estámuerto
Ana

Anónimo dijo...

Isabel: Me ha hecho mucha ilusión que publicaras esta poesía, ya que con Manel,compañero y monitor de taichí en Lérida, la estuvimos leyendo y copiando.

Ana, la muerte no existe, como nos recuerda Peter, es un pensamiento onirico,depende de nuestra cabeza, siempre hemos de ESTAR VIVOS, pase lo que pase.
Me encantó que estuvieras en la primera convivencia de monitores de taichí-Zen-Cristiano; ojala el año que viene en Madrid nos volvamos a encontrar

Saludos a todos-as

Anónimo dijo...

Estar vivos no dèpende de nosotros. La vida es gracia, si yo vivo es porque vivo solo de esa gracia, si no fuera así no existiría la vida
Ana

Anónimo dijo...

Bueno, bueno, vengo de estirarme en la playa bien abrigadita sintiendo las olas y notando el sol de las 5 en la cara, frequito-calorcito arriba y abajo, chino-chano campechano. Mientras la gente corriendo de aquí para allá y yo ESTIRÁ tracatrá.

Un lujo de soledades y relajos después de las cinco horas de clase seguidas esta mañana. En mi memoria y en mi corazón el recuerdo de Martí Codolar, la gente, el padre, la convivencia y esa chispa de gozo sereno y gracioso de la familia taichista-cristiana, y es que tenemos un TESORO muy bello entre todos nosotros, se llama BONDAD, BUEN CORAZÓN Y BUENA CONCIENCIA, eso nos une, el resto, las cosas de cada cual, son secundarias...y en esos días se dejan a un lado procurando VIVIR las cualidades del Alma.

Que así de plenos permanezcan estos encuentros siempre.

Abrazo

Isabel Moreno

Anónimo dijo...

Es la primera vez que llego tan pronto al hospital, con el turno de las ocho recién cambiado y la cafe sin abrir. Al vestirme esta mañana pensaba sobre lo que me está cambiando de todo esto, y claro, los cambios son "toma y deja", quise serme sincera y vi que a Peter ya no lo veo como maestro (o como cada cual desee llamarlo), y al cabo de un ratito me empezó a entrar una ternura por él que me acabé vistiendo y yendo al trabajo solo con (mis pantalones también) la camiseta negra que utilicé para dormir en la convivencia, y es que aunque la iba a poner a lavar, al olerla me olía a cariñito familiar.
Todo esto y más son cosas que pasan
Buenos ´dias camaradas del blogg
Ana

Anónimo dijo...

Buenas tardes Bloggers: ya no es cuestión de lo que las palabras dicen, es además una herramienta, un instrumento.
Isabel, yo agradezco el haberte conocido y hubiera deseado que mi tímida voz te hubiera llegado cuando pasaste por donde la mesa del desayuno, y te hubieras sentado, en fin, no sería el momento.
Cuando digo que a Peter ya no lo veo como maestro no significa que no lo siga siendo, esto es así aunque parezca paradógico. Sí se que mi forma de hacer Tai-chí, que ya ha empezado a cambiar, va a seguir su propia trayectoria, la cual desconozco, y que voy apreciandolo a medida que lo voy realizando.
Comprendereis un poquito más si os cuento que a lo largo de esta semana, y por fin, he resuelto un largo problema con mi hijo mayor de incompatibilidad en la vida en casa, habiendo tenido que recurrir a servicios sociales y a la guardia civil, esto sin que para nada sea un delincuente. Hoy meditaba sobre toda esta semana, y me gustaría ser una guerrera a la antigua usanza, no lo soy de naturaleza, pero por todas partes por donde paso tengo motivos para luchar, y siempre acabo llegando a lo mismo, a la Paz de Cristo.
Os necesito, a todos
Ana